DESENGRANAS | • desengranas v. Segunda persona del singular (tú) del presente de indicativo de desengranar. • desengranás v. Segunda persona del singular (vos) del presente de indicativo de desengranar. • DESENGRANAR tr. Quitar o soltar el engranaje de alguna cosa con otra. |
DESENGRANASE | • desengranase v. Primera persona del singular (yo) del pretérito imperfecto de subjuntivo de desengranar. • desengranase v. Tercera persona del singular (ella, él, ello; usted, 2.ª persona) del pretérito imperfecto de subjuntivo… • DESENGRANAR tr. Quitar o soltar el engranaje de alguna cosa con otra. |
DESENGRANASEIS | • desengranaseis v. Segunda persona del plural (vosotros, vosotras) del pretérito imperfecto de subjuntivo de desengranar. • DESENGRANAR tr. Quitar o soltar el engranaje de alguna cosa con otra. |
DESENGRANASEMOS | • desengranásemos v. Primera persona del plural (nosotros, nosotras) del pretérito imperfecto de subjuntivo de desengranar. • DESENGRANAR tr. Quitar o soltar el engranaje de alguna cosa con otra. |
DESENGRANASEN | • desengranasen v. Tercera persona del plural (ellas, ellos; ustedes, 2.ª persona) del pretérito imperfecto de subjuntivo… • DESENGRANAR tr. Quitar o soltar el engranaje de alguna cosa con otra. |
DESENGRANASES | • desengranases v. Segunda persona del singular (tú, vos) del pretérito imperfecto de subjuntivo de desengranar. • DESENGRANAR tr. Quitar o soltar el engranaje de alguna cosa con otra. |
DESENGRANASTE | • desengranaste v. Segunda persona del singular (tú, vos) del pretérito perfecto simple de indicativo de desengranar. • DESENGRANAR tr. Quitar o soltar el engranaje de alguna cosa con otra. |
DESENGRANASTEIS | • desengranasteis v. Segunda persona del plural (vosotros, vosotras) del pretérito perfecto simple de indicativo de desengranar. • DESENGRANAR tr. Quitar o soltar el engranaje de alguna cosa con otra. |
ENGRANAS | • engranas v. Segunda persona del singular (tú) del presente de indicativo de engranar. • engranás v. Segunda persona del singular (vos) del presente de indicativo de engranar. • ENGRANAR intr. Mec. Encajar los dientes de una rueda. |
ENGRANASE | • engranase v. Primera persona del singular (yo) del pretérito imperfecto de subjuntivo de engranar. • engranase v. Tercera persona del singular (ella, él, ello; usted, 2.ª persona) del pretérito imperfecto de subjuntivo… • ENGRANAR intr. Mec. Encajar los dientes de una rueda. |
ENGRANASEIS | • engranaseis v. Segunda persona del plural (vosotros, vosotras) del pretérito imperfecto de subjuntivo de engranar. • ENGRANAR intr. Mec. Encajar los dientes de una rueda. |
ENGRANASEMOS | • engranásemos v. Primera persona del plural (nosotros, nosotras) del pretérito imperfecto de subjuntivo de engranar. • ENGRANAR intr. Mec. Encajar los dientes de una rueda. |
ENGRANASEN | • engranasen v. Tercera persona del plural (ellas, ellos; ustedes, 2.ª persona) del pretérito imperfecto de subjuntivo de engranar. • ENGRANAR intr. Mec. Encajar los dientes de una rueda. |
ENGRANASES | • engranases v. Segunda persona del singular (tú, vos) del pretérito imperfecto de subjuntivo de engranar. • ENGRANAR intr. Mec. Encajar los dientes de una rueda. |
ENGRANASTE | • engranaste v. Segunda persona del singular (tú, vos) del pretérito perfecto simple de indicativo de engranar. • ENGRANAR intr. Mec. Encajar los dientes de una rueda. |
ENGRANASTEIS | • engranasteis v. Segunda persona del plural (vosotros, vosotras) del pretérito perfecto simple de indicativo de engranar. • ENGRANAR intr. Mec. Encajar los dientes de una rueda. |